L'escola mallorquina

1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.


Va ser un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona. El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernisme i Noucentisme.

Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.
Els autors es diferencien en diverses característiques: conservadors, catòlics, d'ideologia rural i tradicional; regionalistes i nacionalistes mallorquins desvinculats del Principat.

Fins a 1936, el terme l'escola mallorquina té dos sentits:

1.En sentit ampli, aportació global de Mallorca a la literatura en llengua catalana. 

2.En sentit estricte, grup de poetes d'una tendència poètica d'unes característiques determinades dintre de la literatura catalana-valenciana-balear.


2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.

En Miquel Costa i Llobera va néixer dia 10 de març en 1854 i va morir es 12 d'octubre del 1922.

Va ser un poeta mallorquí, sacerdot catòlic i escriptor. Va escriure diverses obres com per exemple: De l'agre de la terra (1897), Visions de Palestina (1908) o Lo pi de formentor.

 EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

 

DINS UN JARDÍ SENYORIAL

 

Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l'ombra dels arbres gegantina,

vegent sota el ramatge que s'inclina

com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d'or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd ...

Plau-me veure de marbres rodejat

l'estany, on neden sobre l'aigua pura

bells cignes de plomatge immaculat.

I plau-me omplir la quietud obscura

de mon cor, amb la triple majestat

de la història, de l'art i la natura.

Joan Alcover va néixer dia 3 de maig en 1852i va morir en 1926 dia 25 de febrer. Va ser poeta, assagista i polític balear.

Uns de les seves obres que va escriure son: Meteoros (1901), La relíquia (1903) o Cultura de llenguatge (1916).

Desolació

Jo sóc l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

 (1909) Cap al tard. Joan Alcover

LA BALANGUERA

La balanguera misteriosa,

com una aranya d’art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu el fil.

Com una parca bé cavila

teixint la tela per demà

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Girant la ullada cap enrera

guaita les ombres de l’avior,

i de la nova primavera

sap on s’amaga la llavor.

Sap que la soca més s’enfila

com més endins pot arrelar

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Quan la parella ve de noces

ja veu i compta sos minyons,

veu com devallen a les fosses,

els que ara viuen d’il.lusions.

Els que a la plaça de la vila

surten a riure i a cantar,

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

Bellugant l’aspi el fil capdella

i de la pàtria la visió

fa bategar son cor de vella

sota la sarja del gipó.

Dins la profunda nit tranquil.la

destria l’auba que vendrà

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances

tix la senyera pel jovent

com qui fa un vel de noviances

amb cabelleres d’or i argent.

De la infantesa qui s’enfila,

de la vellúria qui se’n va,

la balanguera fila, fila,

la balanguera filarà.

(1909) Cap al tard. Joan Alcover