cantaré comitè mossèn cafè aprèn
entén puré alè pagués imprès
irlandés cinquè només entès també
consomé congrés gairebé faré interés
això ressò boirós afició ambdós
espòs presó arròs cotó refós
exclòs allò però sinó curiós
talòs gloriós repòs difós inclòs
2. Les paraules següents són totes agudes. Poseu l’accent a les que n’hagin de portar.
riuet colliu demà permís aniran
algun llumins Ramon porró avís
així crostó votació anireu Ferran
procés respon cigró campió espai
3. Aquestes són totes planes. Accentueu les que calgui.
corríem deies telèfon dèbil rèiem
escrivia origens parlàvem orfe fessin
xerif llapis avisaven núvol diguéssiu
fèieu cantàveu fenomen sortíeu cérvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengessin
artilleria pólvora Letònia policia càmera
acadèmia església pertinent ferestega origen
palauet hostilitat ciència exigua dolcíssima
5. Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en compte
la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
hoquei olimpíades diòptria xassís èlit
xandall medul·la víking rèptil periòde
atmosfera intèrfon pneumònia termòstat tulipa
isòbara míssil futbol tèxtil omòplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu net té un òs de la mà més llarg del que és normal.
2. Si ara em dius que si que vens a fer la volta al món no sé pas que et puc dir per no fer-la.
3. Té més sòn des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de mores que ús vol oferir per postres.
5. Els bens de l’acusat són un pel més reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no sé què va passar, però només recordo que després d’arribar a casa vàrem asseure’ns al sofà perquè volíem veure que feien a la tele i ens vàrem adormir. I fins avui, què és dissabte, no ens hem despertat.
Jo em trobo bé, no obstant el mal de cap de què em ressento. El Ramón, però, encara té sòn i es passeja per la masia com una ànima que cerca repòs. Què hauríem de dir que ens ha succeït? Per que hem dormit aquest munt d’hores? Es potser perquè en l’últim apat què férem havíem pres un cafè espès amb un gust estranyament curiós?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe es va aturar del tot al semàfor què hi ha a la cantonada dels carrers Còrsega i Sicília. La Maria no sabia per que. I si no hi havia benzina al dipòsit? I si hi havia algun problema mecànic? Com què no sabia que fer, va trucar a la seva companyia d’assegurances amb l’estúpida pretensió que li poguessin resoldre el problema. Després de prémer els números què indicava la targeta que li havíen lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una d’aquelles músiques que pretenen ser simpàtiques, però què poden fer perdre la paciència a l’usuari més sofert del món. Finalment, li sembla sentir una veu amb un marcat accent francés, però només li ho sembla, perquè amb la cridòria i els claxons dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allò era un caos!
9. Accentueu ara els fragments d’aquests llibres.
No tenia la funció sanitària ni tampoc la d’administrar cures pròpiament dites, sinó què més aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit més estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i dones pobres, rodamóns, pelegrins, infants abandonats i altres persones malaltes i de vida miserable.
Els religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part gràcies als donatius de molts dels finats què per guanyar-se més de pressa el cel ho deixaven indicat així en els seus testaments.
Va ser un vespre, allà a l’hospital, mentre els monjos repartíen el plat de pobres, quan una dona malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’hàbit de fra Basilià per explicar-li el què havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa Valldaurà veie així què obri els ulls fou una tórtora a l’ampit de la finestra. Més petita què un colom, amb el plomatge de color de cafè amb llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa sobtada li estrenyé el pit: el dia que Valldaurà havia mort, una tórtora havia parrupejat a la finestra. Sabé què era una tórtora perquè la Sofia digué: “Miri, mamà, una tórtora. Tan salvatges que són…” No sé n’havia recordat mai més. La tórtora, abans d’emprendre el vol, rigué. La Teresa es frega els ulls, es posa una mà davant de la boca per ofegar un badall i a l’últim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: què tot el què havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encés. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor angloindi Salman Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos satànics (la versió catalana va sortir l’any següent). El títol feia referència a un suposat afegitó fet pel profeta Muhàmmed a un capítol de l’Alcorà, segons el qual era permissible venerar tres deesses preislàmiques, trencant així el monoteisme pur del llibre sagrat. Aquesta referència, lligada a un capítol que dona una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè l’Índia, país amb una important minoria musulmana, prohibís el llibre tan sols dues setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics més van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
ega els ulls, es posa una ma davant de la boca per ofegar un badall i a l’ultim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris ences. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor angloindi Salman Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos satanics (la versio catalana va sortir l’any següent). El titol feia referencia a un suposat afegito fet pel profeta Muhàmmed a un capitol de l’Alcora, segons el qual era permissible venerar tres deesses preislamiques, trencant aixi el monoteisme pur del llibre sagrat. Aquesta referencia, lligada a un capitol que dona una versio gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perque l’India, pais amb una important minoria musulmana, prohibis el llibre tan sols dues setmanes despres de la seva publicacio. Tot seguit, els musulmans britanics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islamics mes van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
2 
4 
6 
8 
10 
